2.3. Video killed the radio star. Videoart i cultura de masses
Amb l’aparició dels mitjans de difusió massiva de propaganda, la premsa escrita, la ràdio, el cinema i, posteriorment, la televisió, es culmina la integració de les masses a l’estat per mitjà dels partits polítics, en el procés de construcció i legitimació de l’estat modern iniciat a partir de finals del segle xvii.
El 1927 Ortega y Gasset reflexiona, al seu llibre La rebelión de las masas, sobre el concepte d’home-massa, però és a partir del final de la Segona Guerra Mundial que proliferen els estudis sobre la societat de masses, la cultura de masses i els mass media o mitjans de comunicació de massa, iniciats per la teoria crítica de l’Escola de Frankfurt, amb Adorno o Herbert Marcuse al capdavant. Al seu llibre L’home unidimensional, Marcuse explica el següent:
«La gent es reconeix en les seves mercaderies; troba l’ànima al seu automòbil, al seu aparell d’alta fidelitat, a casa seva, al seu equip de cuina. El mecanisme que uneix l’individu a la seva societat ha canviat, i el control social s’ha incrustat en les noves necessitats que ha produït.»
(Herbert Marcuse, L’home unidimensional, 1967).
En la societat de masses dels sistemes industrials avançats, el mecanisme que uneix l’individu a la societat és la cultura de masses, mecanisme que permet el control social i és usat com a eina de legitimació de l’estat i del sistema de partits. Per a alguns teòrics de la comunicació de masses:
«els mass media constitueixen alhora un importantíssim sector industrial, un univers simbòlic objecte de consum massiu, una inversió tecnològica en contínua expansió, una experiència individual quotidiana, un terreny d’enfrontament polític, un sistema de mediació cultural i d’agregació social, una manera de passar el temps, etc.»
(Mauro Wolf, La investigación de la comunicación de masas, 1987).
La cultura, concepte complex en si mateix, havia estat culta o popular (folklore). A partir de l’aparició dels mitjans de comunicació de massa, es converteix en cultura de masses; passa a ser un objecte de consum massiu.
La paraula escrita i la ràdio, però definitivament el cinema i la televisió (després, Internet), es van convertir en mitjans de difusió massiva, eines de manipulació i control en les societats industrials avançades sorgides després de la Segona Guerra Mundial. La segona meitat del segle xx no es podria explicar en termes de memòria col·lectiva sense les imatges produïdes pel cinema i la televisió. La capacitat de la televisió i el cinema, per mitjà de la imatge, per produir universos simbòlics va ajudar el domini de l’hegemonia cultural anglosaxona i, especialment, dels EUA. En aquest procés, la música comercial anglosaxona, i la seva relació amb el món del cinema, la televisió i la imatge, hi han tingut un paper determinant.
El món del cinema i de la imatge en moviment ha estat en relació amb la música des dels seus inicis, fins i tot quan el cinema era mut. The Jazz Singer, estrenada el 1927, és considerada pels historiadors del cinema com el primer llargmetratge comercial amb so sincronitzat de la història; però el 1923 es projecta From far Seville, curtmetratge en què l’artista espanyola Conchita Piquer canta a càmera un parell de peces de música popular espanyola. Imatge i moviment, música i so sincronitzat seran, a partir d’aquell moment, inseparables.
Dos són els gèneres comercials que el cinema ha creat en la seva llarga relació amb el món de la música: el musical i el videoclip. Si ja als anys cinquanta artistes com Elvis Presley fan un salt al món del cinema en produccions de cinema musical, és a partir dels anys setanta que apareix el gènere del vídeo musical com a eina de promoció d’artistes musicals en l’estrena de les seves produccions discogràfiques, i és a partir dels vuitanta, amb l’aparició de canals musicals de televisió dedicats a la retransmissió de videoclips musicals les 24 hores del dia, quan el gènere esdevé massiu i una eina imprescindible per a la promoció i la difusió d’artistes musicals. L’1 d’agost del 1981, MTV, el primer canal de televisió dedicat només als vídeos musicals, fa la primera emissió amb el videoclip del tema Video killed the radio star. Des d’aleshores, molts directors de cinema, com John Landis, Martin Scorsese, David Lynch o Wim Wenders, han fet incursions en el terreny del videoclip, mentre que altres realitzadors, com Spike Jonze, Michael Gondry o Ramain Gavras, han fet el recorregut invers, en un procés d’intercanvi en el qual, a partir dels anys noranta, el cinema comercial adopta els recursos, l’estètica i el llenguatge dels vídeos musicals.
Si bé el vídeo musical és un gènere i una eina comercial, això no ha estat renyit amb la investigació i l’experimentació en les relacions entre so i imatge, les quals han creat veritables obres mestres i peces de culte que han influït en el desenvolupament posterior de les diferents disciplines que fan servir la imatge en moviment com a mitjà d’expressió.
Vegeu també:
- John Landis. Thriller, Michael Jackson (1983).
- Steve Barron. Take on me, A-ha (1985).
- Martin Scorsese. Bad, Michael Jackson (1987).
- John Landis. Black Or White, Michael Jackson (1991).
- Spike Jonze. Sabotage, Beastie Boys (1994).
- Jake Nava. Single Ladies, Beyoncé (2008).
- Romain Gavra. No Church In The Wild, Kanye West & Jay-Z (2012).
Chris Cunningham
És un videoartista i realitzador audiovisual anglès, reconegut pels seus treballs en el camp del vídeo musical durant els anys noranta i els primers 2000. Els seus primers treballs en el món del cinema es troben en els efectes especials de pel·lícules de la saga Alien, com Alien i Alien Resurrección. Però és en el vídeo musical en el qual trobem els seus treballs més destacats, fruit de la col·laboració amb el segell Warp Records o amb artistes com Madonna, Björk, Portishead o Aphex Twin.
Per a més informació:
https://es.wikipedia.org/wiki/Chris_Cunningham
https://www.elmundo.es/navegante/especiales/2000/artfutura00/cunninham.html
http://www.artfutura.org/02/arte_chris.html